Com de dividit està el món en l'acceptació de l'homosexualitat?
- Idees Asimètiques
- 5 oct 2020
- 6 Min. de lectura
-05/10/2020-
Última entrada de la sèrie que analitzem enquestes del Pew Research Center i no podíem acabar millor: amb una gran col·laboració. L'objectiu del blog és poder opinar dels resultats de les dades o les temàtiques que analitzo, però n'hi ha d'alguns que no crec que sigui la millor persona per a poder reflexionar d'una manera adequada i amb la sensibilitat que demana determinats temes, com el de l'entrada d'avui. És per aquest motiu que avui la reflexió la proporciona la M.B. que parla des de la seva experiència per pertànyer al col·lectiu LGBTI+.
L'enquesta es va portar a terme per primer cop en àmbit mundial el 2002 i la més actual és de la primavera de 2019. La pregunta "Opines que l'homosexualitat hauria d'estar acceptada per la societat?", es va preguntar a 34 països el darrer any però a l'entrada d'avui només es mostren els que també se'ls va realitzar l'enquesta a l'any 2007. Les enquestes sempre tenen el biaix de quina és la pregunta i, tot i que sembla una pregunta molt clara, s'ha de tenir en compte que el verb es pot interpretar el que hauria de ser correcte i això ens pot portar directament a pensar en les lleis que existeixen o haurien d'existir a cada país a favor dels drets de les persones LGBTI+. A més, la paraula "acceptació" potser no és la més adequada, però justament la nostra col·laboradora d'avui tracta amb profunditat aquesta qüestió. Altrament, pregunta només per l'homosexualitat, que només avarca una part de tot el col·lectiu i és per aquest motiu que no crec que sigui adequat amplia la meva pregunta a LGBTI+, perquè no poden assegurar que les persones que van respondre estiguessin pensant en tots els colors que té aquest col·lectiu.
Per acabar amb les enquestes d'aquest centre de recerca m'agradaria remarcar -pel poc temps que fa que el conec- fan una gran feina amb opinions que si no són mitjançant enquestes a escala mundial amb grans recursos serien impossibles de saber. En la meva aportació a les seves investigacions he utilitzat les dades que ofereixen de manera oberta, aquestes no tenen totes les variables que utilitzen a l'informe, com edat, sexe o ideologia, que fan les seves anàlisis molt més interessants i amb resultats més precisos. Tanmateix, només amb la informació que proporcionen ja he pogut mostrar la meva visió d'una informació que d'una altra manera seria molt difícil d'aconseguir.
A partir de la següent setmana tornarem a les dades del nostre territori però ha sigut molt entretingut poder fer comparacions entre diversos països del món sobre temes tan actuals i engrescadors.
ANÀLISI DE LA PREGUNTA
- Les proporcions més elevades, l'any 2019, de la resposta que l'homosexualitat hauria d'estar acceptada per la societat les protagonitzen els països europeus. En primer lloc Suècia amb el 94%, és a dir, gairebé totes les persones que han respost a l'enquesta, a continuació se situa Espanya amb el 89%. Les segueixen amb el 86%, Alemanya, Regne Unit i França.
- Els territoris amb una proporció superior a favor de l'acceptació de l'homosexualitat han variat lleugerament respecte del 2007, excepte el Regne Unit que s'ha incrementat en 15 punts percentuals.
- En relació amb els països amb una menor proporció d'acceptació de l'homosexualitat, tres dels quatre que se situen a la cua han reduït el valor respecte al 2007. Aquests són Rússia, que passa del 20% al 14%; Ucraïna, del 19% al 14% i el Líban, del 18% al 13%.
- De la llista de països mostrada el valor inferior el representa Indonèsia amb només el 9% a favor, tot i la pujada de 6 punts respecte de tretze anys enrere. Altres països no mostrats però que també presenten valors molt baixos són Tunísia (9%) i Nigèria (7%).
- Els àmbits territorials que han augmentat més del 2007 al 2019 la resposta que l'homosexualitat hauria d'estar acceptada són Corea del Sud amb un augment de 26 punts, seguit dels Estats Units (+23%) i el Japó (+19%).
- En canvi, altres països com la República Txeca i Eslovàquia redueixen en més de 20 punts la creença que l'homosexualitat hauria d'estar acceptada, concretament 24 punts menys i 22, respectivament.
REFLEXIÓ DE LA PREGUNTA
COL·LABORACIÓ DE M.B.
Les dades presentades plantegen una part de la realitat del món on vivim, i en la meva opinió presenta varies qüestions.
La primera és el llenguatge emprat: l'acceptació. L'acceptació d'una persona i la seva llibertat de poder estimar a qui vulgui. L'acceptació d'allò que no és normatiu. El llenguatge és la manera en què es constitueix la nostra manera de pensar i per tant de viure. No és qüestió d'acceptació, és llibertat i respecte. No necessitem l'acceptació de la població no homosexual per poder existir. Necessitem lleis que ens donin l'equitat que demanem com a éssers humans. (Sóc conscient que el llenguatge utilitzat té una funció per tal d'aconseguir resultats numèrics que resumeixin quin nivell d'acceptació hi ha a cada país, no obstant crec que és una reflexió necessària).
La segona és el paral·lelisme que trobem entre la convicció o inclinació política i l'acceptació de l'homosexualitat, i el paral·lelisme entre la religiositat i l'acceptació de l'homosexualitat. Per a mi és una mateixa resposta per als dos casos. Hi ha hagut un model únic d'èxit, de poder i normalitat durant com a mínim cent anys. Aquest model és un home, blanc i ric, i moltes vegades també religiós, o afí a una doctrina religiosa. Per tant, és un atemptat ideològic i de fe per a molta d'aquesta gent, que tenen un seient privilegiat, l'aparició, o més ben dit, la visibilització de la gent homosexual, ja que atempta directament contra tot el que els dóna estatus i poder. Si "acceptem" a la gent homosexual i ensenyem que poden tenir vides plenes i contribuir a la societat com qualsevol altra persona, fa trontollar el seu còmode seient i la seva narrativa. Per tant, així s'explica la contrarietat i la no "acceptació" del col·lectiu LGTBI+, de manera simplificada, i explica aquest paral·lelisme.
Tercerament, i lligat amb la paraula "acceptació" i aquells que no volen fer-ho, les dades i la realitat de cada país. Agafem dos països, Japó i Mèxic. L'any 2002 es va fer una enquesta sobre l'acceptació de l'homosexualitat, i tots dos països tenen el mateix percentatge d'acceptació, 54%. Disset anys després, l'any 2019, sembla que Mèxic guanya al Japó en acceptació, ja que la nació Nipona té un 68% d'acceptació mentre que Mèxic la supera per un punt, amb un 69% d'acceptació. D'aquestes dades es podria sobre entendre que els dos països tenen una realitat semblant per als membres de la comunitat LGTBI+. La realitat és molt diferent, molt més cruel. L'any 2019 hi va haver més de 100 assassinats de la comunitat LGTBI+ a Mèxic, mentre que al Japó no hi ha hagut cap cas de mort per aquest motiu al mateix any. Evidentment són països molt diferents, però a vegades les dades deixen veure una versió que no s'acosta a la realitat.
En el cas del nostre país les dades també poden donar, en la meva opinió, una versió molt diferent de la realitat. La tolerància a l'homosexualitat a Espanya és de les més altes a Europa, amb un 89% d'acceptació. A més val a dir que, Espanya és un dels països europeus que va legislar a favor de la comunitat LGTBI+ més aviat, aprovant la llei de matrimoni homosexual el 2005, aprovant-se durant els anys següents també, lleis a favor de la gent transsexual, de caràcter molt progressista. A Espanya, curiosament, la llei ha anat un pas per endavant vers la societat.
Crec que el problema principal que hi ha amb la comunitat LGTBI+ a Espanya és un problema sistèmic que afecta a més de la meitat de la població com a mínim. El masclisme, al cap i a la fi, després de trenta-sis anys de dictadura i una transició que garantia els "valores españoles" (conservadors, ultracatòlics i promilitars) és normal que aquesta noció que, tot el que no és com ha de ser un bon "mascle" i tota dona que no sigui com l'imaginari franquista va dissenyar (més específicament Pilar Primo de Rivera amb la seva obra mestra Guía de la buena esposa), fa trontollar i per tant incomoda a la majoria d’aquesta gent que habita aquesta part de la Península. Les dades no reflecteixen per exemple l'augment d'atacs contra individus de la comunitat LGTBI+ que durant els primers sis mesos de l'any 2019, segons l'Observatori contra l'Homofòbia (OCH), n'hi havia comptabilitzat 91 atacs.
L'última qüestió que vull tractar, és la dada que indica que les dones són més "acceptants" de l'homosexualitat. Crec que és molt significatiu i que de nou em porta a reflexionar sobre el vincle entre l'homofòbia i el masclisme. Crec que en el subconscient de l'homòfob espanyol hi ha la següent narrativa: ser homosexual en el cas dels homes, és perdre la masculinitat. Ser homosexual en el cas de les dones, és negar l'home i intentar prendre el seu paper -i això sense especificar sobre en la gent asexual, transsexual, gender-fluid i la resta d'identitats-.
Per tant, específicament al nostre país, el problema és el model de mascle espanyol, que regna sobre totes les altres identitats, jutja i condemna a qui no és com ells. Vox és un perfecte exemple, però el més radical, i l'homofòbia no són només homes enfadats que criden i agredeixen, l'homofòbia és una de les armes del patriarcat, l'homofòbia són lleis, són comentaris, són estereotips dels quals tots en som responsables, i tenim el deure de corregir-nos i educar-nos.
Com a persona que formo part del col·lectiu LGTBI+ vull reivindicar que no volem acceptació, volem equitat, respecte i llibertat. I també m'agradaria cridar al pensament crític, al qüestionament de les dades i a l'empatia cap a la resta d'éssers d'aquest planeta.
Comments